Ricard Camarena se'n va de la Safor

Hi ha cabuda a la comarca per a un restaurant amb estrela Michelín?.

Fins fa unes setmanes sí. Gandía tenia l'Arrop, el restaurant dut endavant per Ricard Camarena, un dels millors cuiners valencians.

Ricard va començar la seua trajectoria al bar de la piscina de Barx. Un puesto humil on es va atrevir a anar innovant i perfeccionant la seua cuina. D'ahí el bot va ser espectacul·lar, després de molts premis va obrir a Gandia el seu restaurant: L'Arrop.

Ara, Camarena se n'ha anat a València, a portar la cuina d'un hotel de luxe que han posat a eixe magnífic edifici que hi ha al Carrer al Mar. Allí on va haver un pub que es deia "Las Animas". Amb ell se'n va la seua estrela Michelín i també el nom del seu local. A Gandia queda el restaurant, portat per un cuiner de la seua confiança i rebatejat com "L'Arrop Tradició", pretén fer una cuina més tradicional i no tan innovadora.

No m'agradaria pensar que Gandia no es mereix un restaurant d'estes característiques. Segur que hi ha mercat, però tal volta la amagada i desafortundada localització del local, i els preus, darrerament, excessius, han portat a un replantejament d'esta mena.

D'una cosa sí que hem d'estar orgullosos, tenim un dels cuiners de més renom i prestigi actualment. Endavant amb projectes empresarials de qualitat, però sense oblidar que venim de la mitgeta d'oli i del pessic de sal.

Amb forqueta o amb cullera?

Hi ha qui diu que l'arròs cal menjar-se'l amb cullera. De fet sembla que això de menjar-se la paella amb forqueta és cosa de "senyorets", que els "de poble" ho fan com toca, amb cullera.

La veritat és que la qüestió no respon més que a gustos, i ja diuen que sobre això no hi ha res escrit.

Però, que hi ha sobre la cullera de fusta? Això sí que és altra cosa.

I, què teniu de postres?

He de reconéixer-ho: Sóc adicte al dolç.

No puc acabar un dinar, o un sopar, sense menjar algo de postres, alguna cosa dolceta. És per això que una de les coses en les quals més em fixe quan estic menjant a un restaurant és en la seua carta de postres. De fet tinc la mania de pegar sempre la primera mirada a la darrera plana de la carta del restaurant, i abans de saber que és allò que menjaré, ja sé, d'avantmà, quines seran les postres triades.

Lamentablement, hi ha molt pocs restaurants que mimen les postres, allò més típic es trobar cartes amb ínfimes possibilitats o fins i tot amb cartes prefabricades per multinacionals del gelat industrial.

En honor a les postres ben fetes ací vos deixe una foto. No calen moltes explicacions, tan sols imagineu-vos les sensacions que ens vindrien si ara poguerem tastar este flam d'ou. Això sí que són unes bones postres.

Les pebreres farcides. En cassola al forn o en olla express?

L'altre dia vam tornar a dinar pebreres "facides", com deia m'agüela Secundina. Les vam comprar a un dels locals de Galano, a Oliva (2,70 euros cada pebrereta), i estaven realment bones. Sols una pega, tal volta erem una miqueta xicotetes i haguerem de fer el sacrifici de menjar-nos-en dos.

Entre mos i mos, a mà, sense coberts, algú explica que les pebreres també hi ha qui les fa a l'olla a pressió. Per l'amor de Déu?????. Fins a on hem arribat, com és possible, hi ha alguna cosa que no es faça amb olla express.

La diferència sembla ser, apart del temps de cuita, la textura de l'arrós, que en l'olla queda més cuit, més melós, i al forn més sequet.

Sopar de picaeta al Bar Cames (Bellreguard)

Divendres passat vam anar a sopar a Bellreguard. Al Bar Cames, que es troba en la carretera, front la plaça de l'Ajuntament. Vam quedar per sopar abans d'acostar-nos a Palmera, on el grup de rock Aixada actuava inaugurant les festes i presentava el seu primer CD.

Allò que més m'agrada del Cames és que sembla haver-se parat en el temps. La barra, folrrada de marbre; el "piso", amb taulells ben antics, d'eixos que anomenem d'aigua. I a les parets, cartells i fotos antigues de pilota. Un d'eixos bars de poble de tota la vida, que continua arrelat a la cuina tradicional de la seua ama. Sense cap mena de luxe, per a menjar bones picaes i per encomanar millors paelles.

Per a sopar van demanar una picaeta seguint les recomanacions de Salva "Cames":

- Carxofes.
- Creïlles braves.
- Sepionets.
- Figatells.
- Montadets de tonyina negra.
- Petxines.

Salva ens havia recomanat els sepionets. "Els he vist este matí i estan boníssims". I ho estaven, ben frescos, del dia, amb una miqueta de tinta, es desfeien a la boca quasi sense rossegar-los.

Per a beure vi rosat amb gasosa, del de la casa, que estava fresquet.
I de postres, un crocanti, i un tallaet.

Eren 7 persones i el total del compte eren 97 euros.

Hi ha espai per a la cultura i els vins a Gandia?

L'altre dia vaig passar per davant del local on fins fa unes setmanes hi havia ARS LOCA. Una idea que des del seu naixement em va semblar genial, però que sembla haver mort. Una pèrdua irreparable si tenim en compte que era dels pocs llocs de Gandia que han tingut la valentia de trencar l'esquema típic de bar.

Ars Loca volia mesclar art i vins, i alguna tapeta, un local amb gust, diferent i diferenciat. La seua desaparició ens ha de fer meditar una miqueta perque suposa el fracàs d'un model, d'una forma de pensar i de fer les coses. Una pèrdua que retorna Gandia al grapat de pobles grans sense espectatives de revolució.

Possiblement l'errada des dels seus inicis era la indefinició. Un bar que no té taulell?, una botiga de vins que no ho sembla?, una galeria d'art amb pocs quadres?. Tal volta el projecte deuria haver sigut més clar, sense voler trencar els esquemes als quals estem sobradament acostumats.

Una de les seues darreres activitats va ser la celebració de la Setmana del Pintxo, amb participació dels restaurants més interessants de la ciutat. Un bloc obert per a l'ocassió és testimoni de les sessions cullinàrio-enològiques que van tindre lloc al celler d'art.

I a Beniopa li posen ous a la cassola

El meu amic Swan, admirador incondicional de Quentin Tarantino i també dels plaers de la bona taula, fa referència al seu bloc d'un comentari meu al voltant de l'arròs al forn amb ous durs que fan a Beniopa. Una curiositat que jo desconeixia, però que sa mare, beniopera, continua preparant a sa casa.

Una breu conversa sobre el tema ha portat la "tia Clareta" a llançar-se de cap als fogons de la seua cuina. I el resultat bé s'ho mereix. Si no, mireu la foto. Qui no gosaria trencar l'harmonia amb que estan disposats els tres ous entre l'arròs i els cigrons.

A mi, personalment, m'agrada barrejar l'arròs amb una miqueta de "cansalà". Trencar trossets xicotets i desfer-los entre els cigronets deu ser, de ben segur, pecat mortal. Però, que hem de fer, si ja estem més que condemnats.


La tia Clara té un dinar pendent. Un bon àpat que jo acompanyaria d'un bon vi negre. De la Vall de Xaló, segur.