Sopar de picaeta al Bar Cames (Bellreguard)

Divendres passat vam anar a sopar a Bellreguard. Al Bar Cames, que es troba en la carretera, front la plaça de l'Ajuntament. Vam quedar per sopar abans d'acostar-nos a Palmera, on el grup de rock Aixada actuava inaugurant les festes i presentava el seu primer CD.

Allò que més m'agrada del Cames és que sembla haver-se parat en el temps. La barra, folrrada de marbre; el "piso", amb taulells ben antics, d'eixos que anomenem d'aigua. I a les parets, cartells i fotos antigues de pilota. Un d'eixos bars de poble de tota la vida, que continua arrelat a la cuina tradicional de la seua ama. Sense cap mena de luxe, per a menjar bones picaes i per encomanar millors paelles.

Per a sopar van demanar una picaeta seguint les recomanacions de Salva "Cames":

- Carxofes.
- Creïlles braves.
- Sepionets.
- Figatells.
- Montadets de tonyina negra.
- Petxines.

Salva ens havia recomanat els sepionets. "Els he vist este matí i estan boníssims". I ho estaven, ben frescos, del dia, amb una miqueta de tinta, es desfeien a la boca quasi sense rossegar-los.

Per a beure vi rosat amb gasosa, del de la casa, que estava fresquet.
I de postres, un crocanti, i un tallaet.

Eren 7 persones i el total del compte eren 97 euros.

Hi ha espai per a la cultura i els vins a Gandia?

L'altre dia vaig passar per davant del local on fins fa unes setmanes hi havia ARS LOCA. Una idea que des del seu naixement em va semblar genial, però que sembla haver mort. Una pèrdua irreparable si tenim en compte que era dels pocs llocs de Gandia que han tingut la valentia de trencar l'esquema típic de bar.

Ars Loca volia mesclar art i vins, i alguna tapeta, un local amb gust, diferent i diferenciat. La seua desaparició ens ha de fer meditar una miqueta perque suposa el fracàs d'un model, d'una forma de pensar i de fer les coses. Una pèrdua que retorna Gandia al grapat de pobles grans sense espectatives de revolució.

Possiblement l'errada des dels seus inicis era la indefinició. Un bar que no té taulell?, una botiga de vins que no ho sembla?, una galeria d'art amb pocs quadres?. Tal volta el projecte deuria haver sigut més clar, sense voler trencar els esquemes als quals estem sobradament acostumats.

Una de les seues darreres activitats va ser la celebració de la Setmana del Pintxo, amb participació dels restaurants més interessants de la ciutat. Un bloc obert per a l'ocassió és testimoni de les sessions cullinàrio-enològiques que van tindre lloc al celler d'art.

I a Beniopa li posen ous a la cassola

El meu amic Swan, admirador incondicional de Quentin Tarantino i també dels plaers de la bona taula, fa referència al seu bloc d'un comentari meu al voltant de l'arròs al forn amb ous durs que fan a Beniopa. Una curiositat que jo desconeixia, però que sa mare, beniopera, continua preparant a sa casa.

Una breu conversa sobre el tema ha portat la "tia Clareta" a llançar-se de cap als fogons de la seua cuina. I el resultat bé s'ho mereix. Si no, mireu la foto. Qui no gosaria trencar l'harmonia amb que estan disposats els tres ous entre l'arròs i els cigrons.

A mi, personalment, m'agrada barrejar l'arròs amb una miqueta de "cansalà". Trencar trossets xicotets i desfer-los entre els cigronets deu ser, de ben segur, pecat mortal. Però, que hem de fer, si ja estem més que condemnats.


La tia Clara té un dinar pendent. Un bon àpat que jo acompanyaria d'un bon vi negre. De la Vall de Xaló, segur.

I si no t'acabes la botella de vi al restaurant? Emporta-te-la

Més d'una vegada he anat a un restaurant i ha sobrat bona part de la botella de vi que havíem demanat.

Un grup d'estudiants del CEU ha dissenyat un portabotelles fet amb elements reciclats, fonamentalment paper, per tal que els clients puguen endur-se a casa la botella semi-plena.

Esta idea m'ha fet reflexionar sobre una situació que m'ha passat en ocasions i que té a vore amb això d'endur-se a casa les sobres del menú. De fet, a tots ens ha passat això d'anar a un restaurant a menjar i que hi haja una quantitat excessiva de menjar, que amb molt de gust ens portaríem a casa. Paelles, tota mena d'arrossos, carns o plats de peix, cuinats normalment per a molts comensals, quasi sempre en quantitats sobradament generoses. En poques ocasions tenim l'atreviment de demanar un "tàper".

Però, i deixar-nos un bon glopet de vi a taula? La idea és original, el problema és que no estem acostumats a fer això. No obstant això en altres llocs és ben típic, de segur que als anglesos que venen cap ací a gaudir del bon menjar i del sol els agradarà rematar la botella mirant la tele a casa.

A Oliva se les mengen a mossos

Hui hem anat a dinar amb uns amics a Parcent. Este xicotet poble de la Marina està envoltat de vinyes i ametlers, i en les passades eleccions locals el govern va tornar a una coalició d'esquerres. El PP, durant la passada legislatura, havia encetat diversos PAI's que van ser fortament contestats pels veïns i que els han castigat a les urnes. Però això és un altre cantar. Ara toca parlar de les "pebreres farcides".

Eixe és el plat que teniem hui, dos per cap, perque eren xicotetes. Una amiga d'Oliva les ha dutes d'un forn del poble i estaven exquisites. Segons ens ha contat a Oliva les pebreres són sempre xicotetes i toca menjar-les amb la mà i a mossos. Una manera que, si cap, li dona més gust a la pebrera.

Recorde que m'agüela cuinava les pebreres en una cassola especial de ferro colat. Era "la cassola de les pebreres". Fa algun temps vaig recuperar esta cassoleta i la tinc a casa meua. Encara no l'he gastada ma¡, però hui, el gust de l'arròs cuit amb el suc de la pebrera m'ha animat. Moltes vegades, en anar a la fruiteria, mire les pebreres i pense en comprar una de ben grossa per a farcir-la d'arròs i tonyina negra. Però hui, dinant, he vist que tal volta siga millor triar-ne de les xicotetes. Amb la mà, a mos redó, saben millor.